L'amic de les mones
A la gran i llunyana Xina, en una ciutat anomenada Sung, hi havia un nen que estimava molt les mones. Es deia Shanken.
Shanken els donava menjar tots els dies.
I les mones també estimaven molt Shanken.
De vegades es privava del seu arròs per donar-los-el a les mones.
Els estimava tant, els atenia tant, els observava tant, que va arribar a comprendre el llenguatge de les mones.
I Shanken podia parlar amb ells.
L'anomenaven «Shanken, l'amic de les mones.»
I Shanken era molt feliç amb aquest nom.
Però va arribar l'estiu, va haver-hi una sequera molt gran, es van perdre les collites i la fam va començar a apropiar-se de la ciutat de Sung.
Les mones patien, i Shanken patia més.
Cada vegada els portava menys menjar.
Les reserves s'esgotaven.
Una vegada els va portar set castanyes.
—Us donaré tres castanyes per dinar i quatre castanyes per sopar.
I totes les mones van exclamar a cor:
—No, no, no!
No estaven conformes amb la proposta.
—Teniu raó —va admetre Shanken—. Us donaré quatre castanyes per dinar i tres castanyes per sopar.
I en sentir allò, totes les mones van aclamar amb visques Shanken, d'alegria boges.
I és així com Shanken va aconseguir que les mones de Sung no passessin gana mentre va durar la sequera.
Text: Koldo Izagirre
Traducció: Merçe Mitjanes
Veu: Toni Strubell
