Joanet l'ós surt al món al món amb el seu bastó
Joanet l'ós volia conèixer la por. Sempre s'estava barallant amb els seus companys d'escola, i ningú no l'aguantava.
«Vull conèixer la por!» li deia a la seva mare, i al mestre també li deia «Vull conèixer la por!»
I un bon dia, veient que Joanet no havia nascut per als llibres, el mestre li va dir:
—Pren aquest bastó, Joanet. Et servirà per anar pel món.
Era un bon bastó, un bastó fet amb una gruixuda vara de grèvol.
Però Joanet el va partir com si fos una branqueta.
—Jo necessito un bastó de ferro.
I el mestre li va demanar al ferrer que li fes un bastó de ferro.
Quan el mestre li va regalar el bastó de ferro, Joanet el va partir com si fos una branqueta.
—Aquest bastó tampoc no val per anar pel món!
I en veure allò, el mestre li va dir:
—Vés tu mateix a cal ferrer, demana-li que et faci el bastó que més t'agrada, que jo el pagaré.
Joanet va anar a la farga del ferrer, i es va posar a recollir tots els encenalls de ferro que hi havia pel terra. Va fer una muntanya de ferralla, i li va demanar al ferrer que la fongués.
I així va tenir Joanet el bastó que volia, un bastó de ferro de cent quintars de pes.
Es va acomiadar de la seva mare, es va acomiadar del mestre, es va acomiadar del ferrer.
I els seus companys d'escola, en veure que s'allunyava, van començar a cantar:
—El teu pare és un ós! El teu pare és un ós!
Joanet es va endinsar al bosc. Allà va veure un llenyataire que estava tallant un faig.
—Per a què vols aquest arbre?
—La meva mare m'ha demanat que li porti una mica de llenya —li va respondre el llenyataire. I quan va donar l'última destralada, va deixar que l'arbre caigués sobre la seva espatlla, i se'l va emportar a casa.
Joanet es va quedar molt sorprès amb aquell home.
I va pensar:
«El món és ple de gent com jo!»
I després de deixar l'arbre a casa de la mare del llenyataire, Joanet i el seu nou amic se'n van anar a recórrer el món.
Text: Koldo Izagirre
Traducció: Merçe Mitjanes
Veu: Toni Strubell
