Contes

Quin vadó Joanicòt, l'ors qui n'avè pas jamei paur

Uei lo dia, que i a chic d'ors mes quauque còp, dens los Pirinèus, per aceras montanhas qui van de la Mar Verda dinc a la Mar Blua, que n'i avè hèra. Qu'i vivèn tanben per aceras montanhas, aulhèrs, boscassèrs, carboèrs, caçadors... Los ors que passavan d'ua vath tà l'auta. Un dia peu Bascoat e l'endedia peu Biarn, que passavan de Catalonha tà Aragon... Que n'i avè soventòtas un qui's perdè quan hasèn d'aqueths viatges hèra longs.

Un ors que's trobè solet dens ua tuta, pas hèra luenhèca d'un cujalar. Quauquas setmanas que passèn shens que la bruma baisha e's lhevèsse. Non podè pas sortir de paur de càder tà dens ua galihòrça. Qu'èra triste e que n'avè pro d'estar solet. Un matin, que vedó ua hemna sortir deu cujalar, qu'anava cuélher lenha.

L'ors que la se gahè e que l'amiè tà la tuta. Que hiquè ua peirassa davant l'entrada.

Au cap de nau mes, un mainat que vadó.

Lo dia quan lo mainat avó quate ans, que digó a la mair :

— Mair, ne vòles pas véder lo monde ?

La mair que l'ensenhè la peirassa. Lo mainat que la possè per l'estrem dab la man gaucha tà deishar l'entrada de la tuta ubèrta. Per aver quate ans, qu'èra dejà beròi gualhard.

— Menin, si lo ton pair arriba e ved çò qu'as hèit, que'ns tuarà.

Mes l'orsòt que l'amiè dinc au vilatge mei pròche.

E Joanicòt, atau que s'aperava, que partí tà l'escòla.

Tots los mainats que's trufavan d'eth :

Lo ton pair qu'ei un ors ! Lo ton pair qu'ei un ors !

Joanicòt que se'n gahè un, que'u liguè los pès, e que se'n serví com d'un barròt entà castanhar los sons companhons.

E l'ors que digó a la mair :

— Mair, que me'n vau entà descobrir lo monde.

— Menin, mes qu'ei çò qui as perdut dens lo monde ?

— Que voi conéisher la paur — ce responó Joanicòt.

La hemna que'n parlè dab lo regent, e lo regent que'u digó :

— Que l'ensenharèi, jo, çò qu'ei la paur.

Que's hasó seguir Joanicòt dens un palhèr. Aquiu, lo regent qu'avè ua grana caisha.

— Obreish la caisha ! — ce comandè a Joanicòt.

Joanicòt qu'ac hasó : quan l'obrí, un brolh de palomas que sortín ; que hasón anar las alas au ras deu mus deu mainat.

A tot díser, Joanicòt que n'estó drin susprés.

— Ne t'a pas hèit paur? — ce'u demandè lo regent.

— Qu'èi subersautat mes ne soi pas esvarjat.

E Joanicòt que deishè lo regent, que deishè l'escòla, que deishè la mair e que partí a la recèrca de la paur.

Tèste : Koldo Izagirre

Trabucada : Institut Occitan (Pòle Lenga & Societat)

Votz : David Bordes

Açò qu'ei l'istuèra qui parla de la vaduda de l'ors Joanicòt dens los Pirenèus

Creative Commons Lizentzia